Aigua i tabacu, 105 m 6a. El Baell, Cal Barricó

1 d’octubre de 2011

Sempre que pujava per la C-17 amunt aquestes parets em cridaven l’atenció, però no va ser fins que la guia del Ripollès va caure a les meves mans vam saber que hi havia vies per escalar. Tot i això, fins a aquest dissabte que no m’hi havia acostat a tastar les vies. En Pep es “raja” de matinada, així que quedem en Sergio i jo.

Aparquem sota el sector antic de les coves de Ribes, al km 126 de la C-17 (i no al 116 com diu la guia del Ripollès), i de seguida s’agafa el camí de la dreta (cadena metàl·lica) que no deixarem fins a arribar a les runes de Cal Barricó des d’on atraessarem el bosc per anar a les vies. Sortim just a davant de la via de l’Ossel, i ens desviem una mica a la dreta fins a trobar “aigua i tabacu” (per cert no hi ha xapa a l’inici de la via com a les altres). Podeu trobar ressenyes de la zona aqui.

Els 2 protagonistes amb la paret al fons

Ens repartim els llargs, i comença el primer (V+) en Sergio. Fàcil i herbós fins a la placa, on cal superar un parell de bombos, i és al segon on hi ha el pas més complicat, on cal estirar-se des d’un invertit per anar al canto bo. Ben assegurat

El segon llarg (6a) per mi, que comença tirant a l’esquerra per anar a buscar un diedre i després una placa amb algun passet llarg. El llarg és força bo i ben equipat fins als ultims metres on trobes un merlet en un boix que no saps si encarar per la dreta o per l’esquerra fins a la R. Jo ho vaig fer per l’esquerra.

Fotos: jo començant el primer llarg, estirant-me per superar el pas clau del primer llarg i fent el segon llarg.

Fins aquí força bé. El següent llarg per en Sergio, comença lleugerament a la dreta seguint les dues xapes que es veuen. I a partir d’aquí ja no es veu res més. Dreta o esquerra.... decideix tirar (mal aconsellat per mi, diguem-ho tot...) per la dreta ja que veu un bolt. Per sortir d’allà cal atravessar una petita jungla i que també val a dir que per mi va ser el pas més difícil de tota la via... Al final resulta que hem empalmat amb la Cotaca, i ens trobem a la seva ultima R.

Com que diuen que l’ultim llarg de la Cotaca és el millor V+ de tota la comarca, jo hi tiro decidit. Miro les xapes i veig que allunyen una mica. Una mica bastant. El llarg és guapo, amb moltes bústies però hi ha distancies considerables entre les xapes, així que poso un friend per calmar el coco i no tocar a la repisa si vaig avall. Reunió de caire esportiu (mosquetó amb anella) així que em despenjo, la deixo muntada i en Sergio també l’encadena. El llarg està força bé i amb cantells escandalosos.

Ens desplacem tres metres escassos a l’esquerra i reenganxem amb la reunió de la “aigua i tabacu”. El darrer llarg de la via va en la tònica del que acabem de fer, amb bones preses però millor assegurat. Sense cap complicació arribem a la mateixa R (l’ultim parabolt té anella, però millor tirar uns metres més i anar a una reunió més sòlida).

Fotos: jo fent el darrer llarg de "aigua i tabacu" i Sergio desmuntant-lo

Lo millor de la via per mi és l’entorn i que estavem sols a la paret. Són vies curtetes però equipades i que donen joc per una matinal. Segur que hi tornem. El pitjor ha estat l’excés de vegetació en alguna zona, sense contar l’encigalada selva a través que hem fet nosaltres.

Descens rapel.lant en un parell de ràpels, creuant els dits perquè no s’enganxin les cordes al recuperar-les.

Mar d’estels, 160 m 6a+ (o V+/A1e), Les Agudes. Montseny

19 d’agost de 2011

Aquesta via també estava a la llista de pendents, ja que l’havíem anat a provar amb en Quico i en Pep C fa un parell o tres d’anys i la vam trobar desequipada. Ara que sembla que s’havia reequipat, hi torno amb en Pep V. La veritat és que és una via més de tardor però com que estem a dia D menys 15, decidim anar-hi ara, en un dels matins lliures que em queden.

Podeu mirar la ressenya dels Ressenya aqui: http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=426

Ara mateix fins i tot és fàcil trobar el peu de via, ja que està a l’inici d’un esperó rocós a l’esquerra d’una ampla canal, i amb una immensa fita al costat. Sorpresa: reunió amb espàrrec sense bolt, bolt ballant a la xapa, ja que sembla que li han tret la sica però no ha acabat de sortir la femella, i més amunt, la primera assegurança, ja només hi queda l’espàrrec. Com que veiem que més amunt hi ha algun bolt que t’indica per on va la via, tirem amunt. Tirades de V per en Pep i les de VI per mi.

El primer llarg (IV) supera el primer contrafort de la via. Té 2 parabolts a la part més dreta, crec que hi hem posat un friend també per protegir el primer tros. Reunió que podem saltar-nos directament i arribem a la R1 bis de la ressenya tot passant entre matolls, darrere d’un arbre, de la que en queda només un bolt i que en Pep reforça amb un fisurer. Força curt.

Fotos: Pep superant el primer contrafort de la via

Segon llarg (V) també per en Pep. Comença superant un petit sostret i després un contrafort més fàcil, també força curt. Aquí no hem trobat res a la R i la fem en un arbre.

Tercera tirada (III), la pitjor de totes. Com diu la ressenya “grimpada matojera”.... doncs si, matolls a sac fins a l’esperó rocós i pocs metres de roca fins a la reunió, que tampoc trobem on marca la ressenya i que fem en un arbre situat més a l’esquerra.

Foto: tercer llarg, "matojero" total

Quart llarg (6a) per mi. Comença a la dreta de l’arbre on hem fet la R. Equipat amb “longlife’s”, suposo que per això encara hi són tots. Comença per una zona vertical de V+ amb tendència a l’esquerra i encares un diedre fins que el deixes just per l’esperó de sota la placa de 6a. Sobradament equipat, tot i que he posat un fisurer a la zona intermitja més fàcil. La placa es fa sense problemes. Primera reunió amb cara i ulls: 2 bolts amb anella sicats. Puja en Pep i comenta que no li ha pas semblat 6a...

Fotos: jo mateix al quart llarg, des de la reunió en un arbre

Cinquè llarg (IV): a partir d’aquí, el que veiem a la foto de la ressenya no quadra tant amb la realitat. Sembla segons la foto que s’ha de tirar en direcció a la dreta per una zona herbosa. Doncs res, recte amunt per la zona herbosa, que deuen ser 10-15 metres màxim per encarar un nou esperó de IV molt curt. Nosaltres no anem a la R4 bis, sinó que en Pep tira directament amunt fins a la R5. A la foto sembla que t’hagis de desplaçar molt a la dreta i no és així, és força recte.

Sisena tirada (IV), per mi. Tampoc és una tirada en sí, deuen ser 10-15 metres de flanqueig (1 bolt) per superar un petit esperó i anar a la R equipada amb bolts. Pel què diu la ressenya, aquí abans hi havia un passamans i s’ha desplaçat la reunió més a la dreta. D’aquesta reunió, torno a sortir jo per encarar el que és de carrer el millor llarg de la via, tot equipat amb “longlife’s” i que pel fet d’estar equipat per fer en A1e, fa que hi hagi més assegurances potser de les que calen per fer-lo en lliure i me’n salto un parell. El llarg és bo i cal apretar sobre presa més petita i posar bé els peus, i després ja sobre cantell més gran. Reunió amb 2 bolts sicats amb anella i caixa de piades.

Fotos: jo mateix enfilant el darrer llarg i llegint les piulades trobades a la R

D’aqui fins al cim, tot i que hi ha un bolt amb anella més amunt per fer-hi R, es puja ja amb les bambes i sense cordes. Aquest cop optem per baixar per la normal, seguint unes marques vermelles, que ens deixen a la carretera, a un quilòmetre escàs del cotxe.

La via està bé, però massa “matojera” pel meu gust i amb poca continuïtat, ara, té 2 llargs bons (quart i últim) que valen la pena. Ben equipada als llarg clau amb “longlife’s”, a la resta, la veritat és que amb un joc de friends petits i mitjans passes, i si m’apures, amb un de fisurers, a no ser que acabin de treure els bolts que queden. Portar cintes llargues per minimitzar els fregaments.

Stromberg, 150 m. 6a. Gorro Frigi (Montserrat)

7 d’agost de 2011

Amb en Pep i en Sergio quedem per tornar a Montserrat. Bé, tornar-hi jo, que ja deu fer un any que no hi anava, però aquest parell hi són cada dos per tres. Coses de la proximitat suposo...

La via Stromberg (ressenya manllevada de la web dels Escalatroncs -gràcies-) fa temps que la vam voler provar amb en Pep però ja hi havia gent fent cua, i va quedar a la llista de pendents. Tot i el dia insegur que fa, pugem ràpid per les escales de Sant Benet i tot i anar en horari diumenger, no tenim ningú a davant.. segur que la meteo hi té a veure. En Pep diu que ell vol fer el llarg de 6a. Cap problema. En Sergio vol fer el tercer, que diu que és el millor, així que sense res a dir, veig que a mi em toca el primer i el penúltim, que de fet és com una enganyifa de llarg... però avui, el què vull és escalar, després d’uns dies força durs em servirà per desconnectar.

La via està equipada generosament amb xapes de color groc. Començo doncs el primer llarg, que va flanquejant a l’esquerra a l’inici per després anar amunt. Fa temps que no he tornat a Montserrat i em costa adaptar-me a la via però vaig fent. Flipo de la quantitat d’assegurances els primers metres (la primera ni la xapo) i ja després a la part més vertical, ja són on i quan toca. Tot i que el llarg és de V, si t’enganxa en fred, com a mi, et fa suar més del necessari. Em va semblar més difícil del què és, i més continu que la resta de llargs, on les dificultats,tot i ser majors, es concentren en un pas.

Segon llarg (IV) per en Pep, més facilet que el primer ja que té bones i abundants preses. Sense problemes, i de seguida pugem la resta.

Tercer llarg (V+), segons en Sergio, el millor. Tira ell doncs. Més facilet a l’inici fins a una panxa on hi ha el pas clau. En Sergio li ha agafat gust a això de volar, així que al primer intent de fer el pas, zaaas, avall. Renegant tornar a provar-ho més a la dreta on hi troba una seqüència que li va millor. D’aquí, lleuger flanqueig a l’esquerra per zona vertical i ja fins a la R. Cadascú de nosaltres ha fet el pas d’una manera diferent, així que tot és provar-lo. Per mi és quasi més dura la placa del flanqueig que el pas....

Quart llarg (IV) per mi. Valga’m Déu, quina enganyifa... ja s’ho han triat bé aquest parell. Llarg curt i tombat ens els seus dos terços superiors. Estic temptat de tirar amunt i empalmar amb el següent, però si en Pep vol provar el pas de 6a de primer, no li puc fer això.

Cinquè llarg (6a, un pas) i últim pel meu germà. El pas és superar una zona desplomada que està just sortint de la R, ben assegurada. Per variar, cadascú la farà a la seva manera, o sigui que es fa sense problemes. Reunió ja a la creu, on hi fem la foto de rigor i baixada per la normal. Des del cim em miro la 98 octanos, de la Madalena, una altra que està a la interminable llista de pendents.

Pistacho Asesino, 240 m 6a obligat. Cavallers, 4ª agulla de Comalestorres

20 d'agost de 2011

Després de dormir a Benasc, esperant a veure què feia el temps per poder fer alguna cosa per allà, no tenim segur 2 dies de bon temps, que és el què cal per fer certa aventura per la zona que tenim en ment... En Sergio diu que puja en bus, així que quedem a Pont de Suert, on en recullo al migdia.
Els plans eren anar a Escales a fer la Sobaos Pasiegos i passar-hi la tarda, però les notícies que m'arriben de casa no són del tot bones, i fem un canvi de plans just quan estic al trencant de manera que girem en direcció a Cavallers.
Tot i que és una mica tard pel meu gust, decidim pujar a fer la Pistacho Asesino a la quarta agulla de Comalestorres. És una via mega-comentada al món blogger, així que podeu trobar la ressenya a tot arreu, de pas no la penjo després de llegir en un Densivel que l'autor de la ressenya prefereix que fem les nostres propies ressenyes enlloc de penjar les seves (molt lícit, però jo, ni temps ni traça... així que lo mínim que puc fer és no linkar la seva).
Aparquem i pugem amb tota la solana cap a dalt. No hi he pujat mai cap aquella banda, així que ens toca preguntar quan pensem que ens hem desviat massa vorejant l'estany. Un cop trobat el camí correcte, ja només cal anar seguint les fites i anar treient la llengua, ja que la pujada no dóna treva fins a dalt.
A peu de via tot suats, busquem una mica d'aigua i m'equipo. Faré jo el primer llarg, que diuen que és el més dur. I si, ho és. Havia llegit no sé on que el més difícil era aixecar els peus de terra, i com que això no em costa gens, vaig pujant força animat, tot seguint la fissura... fins que s'acaba. Un llarg d'adherencia que m'enganxa en fred i fa que m'hagi de parar a mirar els passos un parell de cops (dur cop per la meva moral!) però al final acabo el llarg. Puja en Sergio, el "pedricero", l'amo i senyor del granit... i el cabrón pateix relativament poc, tot i que cau un cop. Però bé, l'he vist pujar segur i gaudint, es nota que és el tipus d'escalada que li va.
El cel però s'ha anat tapant i ja no toca el sol a la paret (16h), m'he d'abrigar amb lo poc que he pujat perquè amb una mica de vent, tinc fred.

Fotos: Sergio iniciant el segon llarg i al quart llarg (per mi el millor)
Segon llarg per ell, molt curtet, en tendencia a l'esquerra al principi per superar una part més vertical i després una plaqueta. Li dic que si pot tiri amunt i encadeni els amb l'altre llarg, i com que costa poc de convencer, tira amunt. El que seria el tercer, ja apreta una mica més i alterna fisures i placa. Cal protegir-lo, i els friends entren de PM. Comença seguint una fisura que s'acaba i entres en una placa just sota d'un sostret. En Sergio, penso que s'equivoca i entra massa d'hora a la placa (l'espiritu pedricero el domina!!), i just sota el sostre rellisca i pica amb la boca al sortint... més l'espant que la rascada. Posa un friend i amunt fins a la R, ja amb un fregament important. Jo pujo, sense anar còmode del tot, però pujo.
El quart llarg per mi, i tot que no escalo còmode, decideixo provar-ho. És un llarg boníssim, tot de fissura-bavaresa, sobretot la part central. Pocs bolts (diria que només un) però els friends entren a caldo.
Cinquè llarg per en Sergio. Un llarg de diedre de V a equipar al gust (un bolt a l'entrada i un a la sortida). Sense problemes

Fotos: Sergio fent el cinbquè llarg i arribant a la R del sisè
Sisè llarg, diria que el més fàcil, només amb una zona més dreta i amb algun pas llarg just abans de la reunió. Disfrutón. Friends a caldo.
L'ultim llarg ens el mirem i remirem des de la R. Li toca a en Sergio, però com que avui el reserva no té el dia, li fa cosa de provar-lo i no poder sortir, així que decidim escaquejar per la blues. En teoria diedre fàcil. Collons.... home, difícil difícil no és, però veig suar en Sergio només per sortir... vol posar una cinta estrangulant una mena d'orella que hi ha a la dreta i després de 5 minuts ara així, ara aixàs, desisteix i tira amunt posat un fisurer. D'anar fent fins a la R, equipada ja per rapelar. De seguida que pujo, muntem ràpel i fins a una feixa d'on es baixa caminant.
Resumint, la via és molt bona, per practicar en autoprotecció i amb bolts als passos clau. Només el primer llarg d'adherència trenca la tònica de la via.

Fotos: Sergio intentant llaçar la orella a l'inici de l'ultim llarg de la blues, i als metres finals
Aqui es pot dir que s'acaben les vacances... dormim a Cavallers, perdo la guia acabada de comprar, al dia següent un llarg de la Sobaos Pasiegos amb flight inclòs d'en Sergio. Males notícies i cap a casa a tota llet... llàstima.... però el pitjor havia d'arribar encara....

Culfredas

18 de juliol 2011

Comencen unes mini vacances ben extranyes. Els plans inicials d'anar als Alps se'n han anat a norris i per anar al Pirineu sembla que m'he quedat sol.. així que de moment a patejar amb algun cim fàcil. Com que els Culfredas van quedar pendents de l'any passat degut al mal temps, tot i que la meteo no pinta res segur, tiro cap a la cabana de Tabernés d'una tirada des de casa, on hi arribo encara clar però just per sopar i a dormir, amb un cel de moment sense nuvols. Aquesta cabana cada dia està més deixada i bruta, però com que tinc el menjador per mi sol ja que els altres tres ocupants estan a la zona de la xemeneia, torno a dormir sobre les dures fustes de la taula.
A la matinada ja sento ploure. Sembla el dia de la marmota... és com si hagués retrocedit just un any, dormint sobre la taula sentint ploure i esperant a veure si podré pujar. Un cop es fa de dia, ja no plou però com que tot estarà moll, faig el ronso per fer temps que escalfi el sol a veure si s'asseca una mica el sotabosc, que l'any passat vam quedar xops de peus tot pujant cap al coll del Sabre, i tot i que al plà el cel és clar, per la zona del Bachimala i dels Culfreda, tot està tapat. Al final, decideixo sortir amb minim pes per anar ràpid. El camí ja és conegut, seguint les marques fins a la zona on creuariem el riu per anar cap al Bachimala, però el aquest cas, enfilem cap a l'esquerre, seguint les marques de PR cap al coll de la Madera. Forta pujada al principi fins que s'acaba el bosc, i després anar fent fins al coll. No he agafat aigua per no dur aquest pes durant la primera hora, i després de moments d'incertesa, sembla que l'he encertat, ja que hi ha força rierols a prop del coll on ja si cal agafar l'aigua, doncs serà l'ultim lloc on es pot agafar. Pensant que vaig cap al coll de la dreta, veig que quan hi arribo m'he equivocat i he anat al coll de la Madera... però es perd molt poc temps i el camí és més evident.

Fotos: 1, Bachimala, 2, Culfredas totes dues zones tapades per nuvols alts

D'aqui, flanquejar pel llom buscant la cresta molt fàcil del primer pic que cal pujar, el Cauarère. Un cop al cim, baixada per un ample llom a buscar la cresta dels Culfreda. Cal anar seguint les fites ja que s'ataca el cim pel vessant dret fins a trobar una canaleta que ens permet guanyar la cresta. Aqui el temps que fins ara s'aguantava s'ha anat girant. De la pluja de la nit anterior, amb les baixes temperatures, tota la cara nord està empolsinada i ara sembla com si comencés a nevar una mica (ei, que estem al juliol!!), potser és efecte del vent.
Apreto i grimpo cap al primer dels cims i d'aquí per cresta fàcil però amb tot ja ben tapat i emboirat cap a la resta de cims. Tot i el mal dia, content d'haver pogut pujar i a més quasi clavant l'horari que marca el llibre d'en Capdevila, cosa que m'anima (bé, deixem-ho que amb pocs minuts de retard....). Com que vaig sol, no em fa gaire gràcia estar perdut enmig d'aquesta boira, així que just trepitar l'ultim cim, reculo i apreto a la baixada, vigilant alguna zona que està empolsinada.

Fotos: 1, al cim d'el primer Culfreda, de camí a la resta 2, vessant nord empolsinada, al fons el cim del Cauarère

Cada cop es tapa més i no paro fins al coll de la Madera on ja plovisqueja però d'aquí fins al pla de Tabernes, el camí està més fresat i seria més difícil perdre's. Tot el dia ben sol, gaudint d'aquesta tranquilitat que donen alguns cims oblidats, i només quan estic a punt d'arribar al bosc em trobo gent que puja (són les 12 del migdia, i encara els queden 2 hores ben bones fins al cim, que està molt tapat). Jo arribo al cotxe, menjo una mica i quan comença a ploure, decideixo tirar avall, a descansar al solet que fa a la vall, assegut al costat del riu abans d'arribar a Bielsa.
Hi ha companys que pujaran si anem a fer Salenques, però la meteo no dóna temps massa segur per entrar en aquesta cresta, i al final quedarà altre cop pendent.

Pas d'estres 200m 6c, Paret Bucòlica. Oliana

20 de juny de 2011

Després de dissabte tancat a la feina tot el dia, i d’una matinal de diumenge a un sector nou, on es va reunir molta penya del Matxacuca i que va suposar una pujada de moral després d’encadenar algunes vies al flaix (en Salvador muntava i jo repetia), Pas d’estrés em va tornar a rondar pel cap. Aquesta és una via que tenia a la enorme llista de pendents des de feia molt de temps. Dilluns que tenia festa, tot i la calor que segur que hi faria, amb en Salvador vam decidir fer-hi cap. Al principi, jo volia anar a Montserrat a fer una via d’aquelles que també tinc a la llista i que altres dies segur que té vàries cordades, però el mister no es va deixar enganyar.

Arribem a peu de via amb una calor que apreta força i com que en Salvador vol fer el primer llarg per agafar contacte amb la roca, busco una mica d’ombra sota un arbust per assegurar-lo. El primer llarg és fàcil i curt però va bé per agafar el tacte a aquesta roca, tant diferent de la que escalàvem el dia anterior.

El segon llarg per mi, ja més llarguet i mantingut. Típic de la paret, placa amb algun pas llarguet on cal estirar-se per arribar a la presa bona. El molt bon equipament de la via fa que no calgui patir en cap moment. La reunió molt còmode en una repiseta on per sort torno a trobar una mica d’ombra ajagut darrere un arbust.

Fotos: 1, Salvador al primer llarg, 2 i 3, ell mateix al bombo del tercer llarg

Tercer llarg per en Salvador. Començar amb un bombo on cal apretar una mica per poder pujar bé els peus i estirar-se per sortir-ne. 2 xapes força juntes ajuden a fer-lo amb calma. Després, una placa a negociar fins a un sostre més marcat amb una xapa just per sobre del sostre i després d’apretar una mica uns passos cap a l’esquerra en direcció a la reunió. En Salvador, inicialment es salta la R pensant que no ho és i comença un petit flanqueig a l’esquerra, però a l’hora de seguir amunt, hi ha tal fregament de cordes que no pot pujar i el despenjo fins a la reunió. Pujo jo, el primer bombo sense problemes i la placa també, però el sostret no puc veure la bona presa que hi ha a dalt per la ma dreta, aixi que aprofito la cinta per descansar i mirar el pas. Un cop vist on s’ha d’anar, apretada i amunt.

Quart llarg per mi, que comença amb flanqueig a l’esquerra. Més plaquero i continu que l’anterior però també es fa sense excessius problemes.

Fotos: 1, Salvador acabant el tercer llarg, 2, jo mateix al quart llarg, 3, Salvador recuperant el quart llarg.

El cinquè llarg, que ens pensavem era l’ultim, el fa en Salvador. Comença de la forma típica: en tendència a l’esquerra i a superar un bombo on hi ha un pas de bloc llarg, llarg. Com que ens haviem deixat la ressenya, no sabiem que aquest era el pas de 6c, i vinga flipar amb el V+ que no es deixava fer. Excepte aquest pas, la resta sense cap problema, ja més ajagut, i fins la R.

El sisè i ultim llarg per mi, fàcil i per gaudir, sortint ja al camí de baixada on es fa la R. A la que puja en Salvador, fem un mos i ens fulminem l’aigua que queda. Amb el sol que fa, hem fet just d’aigua i els plans de fer una altra via se’n van a norris, ja que la calor no hi convida gens.

La via és molt bona, com les que he provat de la paret. Molt ben equipada, no cal dur res més que les cintes i el material de reunions, i a més, equipada per no patir, comentavem que no hem passat canguelo en cap moment, i mira que d’això en sabem força. Bona roca i escalada tipica de la zona. El grau... doncs donem per bo el què diu la ressenya.

Taillon. Cara oest. Corredor esquerre III/Dinf 350 m

16 abril de 2011

Ja feia temps que tenia ganes de tornar al Taillon, i tot i que les condicions no són les millors, decidim fer-hi cap per fer alguna de les vies de la cara oest. Vaig donant veus però dels habituals que responen, n’hi ha que ja han fet plans, així que al final només s’apunta en Sergio. Com que la central, segons les últimes informacions sembla que no està practicable, provarem la de l’esquerra, que també es veia molt maca quan ens hi vam acostar amb en Quim ja fa una colla d’anys.

Sortim divendres a migdia, passo a recollir en Sergio i decidim que farem una parada a mig camí per estirar una mica els braços i aprofitar aquestes tardes més llargues. Un bon sector per perdre-hi un parell d’hores si vas cap al Pirineu en la meva modesta opini és Los Amics, a Castillonroi, amb vies assequibles i una aproximació quasi nul.la. Hi arribem i estem sols. Abans que marxi el sol, ens dóna temps a provar una sisena de vies, i ben satisfets a sopar i a dormir.

Dissabte acabem d’arribar a Bujaruelo, preparem les motxilles amb calma i ens preparem per pujar cap amunt. Tot i que no cal massa material, per no perdre el costum, en pugem de sobres, i juntament amb la tenda, sacs, material personal, fogonet.... total, un motxillot del quinze. Doncs, au, cap al port. Hi marca 3 horetes i ja contem trigar-ne més del comte amb la calma amb què volem pujar. La pujada al port com la recordava: feixuga a l’inici fins a les torres elèctriques, d’anar fent i passant alguna congesta de neu fins a la cabana de la hidroelèctrica, on parem a fer un mos, i d’aquí fins al coll amb més neu, que cal esquivar quan es pot, i per sobre d’ella l’ultim tros més dret que és el que es fa més feixuc. Tot i la calor, la neu està molt transformada i no ens enfonsem en excés (sooort de deixar les raquetes a baix). En 3 hores i poc som al coll de Bujaruelo, amb una magnífiques vistes del Gabieto i del Taillon. Descansem una mica i guanyem més metres per plantar el campament. Com que de les poques zones sense neu, no n’hi ha cap de prou plana, toca fer servir una mica la pala i fem un forat per plantar la tenda, a prop d’on pensem trobarem aigua amb certa facilitat. De seguida que podem, a fer un mos i ja ens fiquem a la tenda a descansar una mica. A les 6 de la tarda a dins del sac... però el cansament pot amb nosaltres i comencem a dormir, que demà caldrà matinar força.

Mal dormint passem la nit fins que sona el despertador. El ritual de sempre, i en sortir de la tenda, ja veiem frontals que enfilen des de i cap al port. Quan ens passa pel costat la primera cordada francesa, amb la llum dels frontals decidim sortir ràpid, així que els agafem la traça. Quan es paren per posar-se els grampons, els passem i anem pujant fins al glaciar dels Gabietous. Dues cordades darrere nostre. L’entorn és maquíssim. La central es veu amb gel però molt escàs, no crec que fos escalable (almenys per mi), i la de l’esquerra a priori es veu amb gel abundant i bona neu.

Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo mateix superant els llargs de gel

Fets pols, però arribem primers a peu de via. Un mos, una mica de tè i ens equipem en un plis. al final com que decidim que empalmarem els 2 primers llargs, tiro jo de primer tota la zona de gel. Primera secció menys inclinada. El gel força millor de l’esperat, però a cada picada es fractura. Sort que té poca inclinació i amb un parell de cargols faig el primer tros. Uns metres de neu fins al peu de la següent secció amb una assegurança al mig en unes roques. Reunió sobre roca a l’esquerra del glaç, que ja hem decidit que ens saltariem. El tros que ve és curtet i amb millor gel i més dret. A protegir amb un parell de cargols i es passa bé. Munto reunió amb un parell d’universals i una V sortint a l’esquerra. De seguida puja en Sergio. Ara només queda canal de neu, així que pleguem les cordes i tirem amunt. El fet d’empalmar els 2 llargs ens ha permès anar força ràpid. Arriben un parell de cordades més a peu de via. Mentre, nosaltres anem guanyant metres. La canal deu tenir entre 50-60 graus i la neu esta molt bé, ben transformada i dureta per clavar bé, així que tot i els esbufecs, avancem ràpid. Ultim ressaltet glaçat a pocs metres ja de la sortida de la canal. Són les 9:30, en total, tres hores i quart des del vivac... no està malament per l’estat de forma actual. Satisfets, pugem els escassos metres fins al cim. Fotos de rigor i cap avall. Descens pel coll dels Gabietous i cap al glaciar. Si no hi has estat mai i no hi ha traça potser el millor és fer la baixada per la normal del Taillon, perquè pot costar de trobar el punt per on flanquejar el coll dels Gabietous, i és força dret.

Fotos: 1: Sergio acabant el primer llarg, 2: a la canal, 3: mini ressalt de gel al final de la via, 4: als ultims metres

Afamats cap a les tendes a cuinar i menjar. Assequem material al solet, descansem i tornem a carregar les feixugues motxilles cap al port i d’aquí fins al cotxe. Baixem en una horeta i mitja... això sí, rebentats.

Segurament ha estat la ultima picada de gel d’aquesta temporada per mi. L’entorn és fantàstic i la via no és difícil i es gaudeix de valent. Molt recomanable.

Solius: via dels Casal (6a/Ae) 70 m

18 de març de 2011

Amb en Salvador quedem per anar a Solius a provar la via dels Casal. Fa temps que aquest home té ganes de fer aquesta via, que ell ja havia provat fa anys, i davant la insistència i per celebrar la seva onomàstica, no queda més remei que abdicar i fer-lo content. Com que ja me’l conec, per si de cas preparo molta ferralla per sortir més o menys airosos del marron (desconec l’equipament de la via i l’estat del que pugui haver-hi). Poca informació a la xarxa, però trobo algú que l’ha repetit i diu que està reequipada amb bolts (ufffff, ja em tranquilitzo), però per si les flies, carrego la ferralla que no calgui picar.

La via està a la cara est i tot i les abundants pluges dels dies anteriors, està força seca. El primer llarg té 2 seccions,la primera molt curta fins a una mena de reunió intermitja que podem evitar. Fins aquí sembla fàcil però no ho és. La segona és més dreta i apreta bastant fins a sortir ja a la que sí és la reunió bona. Mirant ressenyes, sembla que a aquest tros li donen 7b (crec) en lliure. No cal dir, que jo he pujat molt còmodament en artificial. En Salvador, de segon, ha pujat apurant al màxim en lliure, però diu que ha hagut de fer un parell d’A0. Jo, ni m’he molestat a provar-ho: estreps i amunt!! La reunió una mica més a la dreta del que devia ser part de l’equipament original: cinturons de cotxe. Si heu llegit bé. De tant en tant et trobes una baga feta de cinturó de cotxe amb la seva part metàl·lica collada a un spit. Fan una gràcia.... Un cop munto R, veig que m’he deixat tot lo que duia per assegurar a baix. Asseguro en Salvador amb un dinàmic, que sempre va bé practicar maniobres amb corda per si perds algun ferro.

En Salvador fa el segon llarg. Primer cap a la dreta i després recte amunt per una part més vertical però amb bones preses. Aquí no cal treure els estreps, o sigui que plego el que m’he quedat jo i tiro amunt en lliure. Es fa bé, per mi 6a o 6a+, que amb la molsa puja una mica el grau. Força curt. Reunió amb anelles. Tercer i últim llarg per mi. No tant vertical però molt més finet de preses, típic Solius. Moltes amb una bona capa de molseta, que no cal dir, dóna un plus de “yuyu” quan toca apretar de peus en adherència sobre molsa. Ben equipat amb bolts. S’arriba a dalt i es fa reunió en una sabina que té una cadena amb mallón per fer-ho (molt rovellada i m’ha costat de veure). Si no es troba, es pot fer R en una sabina tallada que hi ha escassos 2 metres més avall. Per mi 6a o 6a+ també.

Per baixar millor anar a buscar els ràpels de la Gavina o bé l’acoratge que hi ha per on, segons en Salvador, es pot baixar caminant. Jo, la veritat, passo d’intentar baixar caminant amb lo descompost que està, així que tirem la corda i desgrimpem agafats a la corda per si de cas.

Com a comentari personal: via curiosa, pel fet de poder fer vies de més d’un llarg a Solius, que no brilla pas per la longitud de les seves parets. El reequipament amb bolts li dóna seguretat però el fet que hi hagi les assegurances antigues (ben rovellades) a 15 cm dels bolts és una mica estrany. Li caldria més repeticions per estar més neta, però no és una via que cridi l’atenció a l’usuari de Solius, així que molt em temo que restarà molsosa.

Com que la càmera de fotos també s’ha quedat a baix, només hi ha una foto d’en Salvador, provant d’obrir el primer llarg.

Alps 2011: el video

Aqui un video ben fet de la passada estada als ecrins fent gel. Cortesia de Sergio, de qui el manllevo.

Tunel de Bielsa, boca nord: la dorada II/4 40 m

Dissabte 5 de març de 2011

Avui només podem escalar al matí, cal al migdia tirem cap a casa, així que toca una escalada curta. Com que a la boca sud no hi ha res en bones condicions i per tema horaris, hem de descartar Barrosa, provarem sort a la boca nord. Ahir algú ens va comentar que hi havia força neu però que es podia escalar.

Enfilem tots 4 cap a la dorada, esperant que s’hi congregui la marabunta de cada cap de setmana. Som els primers a enfilar camí amunt, així que toca obrir traça. Una colla de francesos arriba al parking, així que apretem el pas per poder triar un tros de via. L’últim tros, per arribar a peu de via, enfonsats per sobre els genolls. Miro l’Americana, que està força justa, sobretot a la part inferior, però igual li fem un top. Obro jo superdecidit per la part central de la paret, i en Pep per la part dreta. Les altres cordades, que arriben es situen a la part més de la dreta (crec que és la Canal de la Dorada). I els gavatxos, per sort eren esquiadors. Enfilo els primers metres sobre gel molt porós i amb crosta regelada per sobre. Tram central sembla que milloren les condicions, però quan he d’enfilar pel tros més dret, el gel cada cop està pitjor. He posat algun cargol d’aquells de fortuna, més que res per calmar el coco. Veig aigua córrer per darrere del gel. Decideixo tirar en diagonal cap a la R que veig a l’esquerra. Els 2 primers cops de piolet en gel bo i després en una merda de gel prim i amb aigua per sota. Ai,ai, ai penso. Intento recular, però això en gel es força complicat, així que toca apretar una mica el culet i tirar amunt. Flanqueig sobre neu crostosa amb l’ultim cargol a la quinta punyeta i per fi reunió. Faig pujar l’Àlvar que em maleeix, però algú ha de recuperar els cargols. Rapelem tot mirant l’Americana, que està desenganxada de la paret, i “visto lo visto”, decidim que no la provarem ni en top, la deixo pels més valents que jo.

Ja a baix, desmunto la via que han fet en Salvador i en Pep i decidim fer-li un top per la part més vertical. Gel mediocre (ara, molt millor que 4 metres més a la dret, per on he pujat jo) però picat a la part més vertical, així que ganxos i mínimes picades per fer el llarg. En total 3 pujades cadascú, excepte l’Àlvar, que amb la primera n’ha tingut prou i ha desfilat cap al cotxe.

Fotos: 1 i 2: jo passant força por a la part esquerra de la dorada. 3 i 4: Pep i Salvador (respectivament) a la línia de més a la dreta, 5: jo a la mateixa línia

Resumint, ideal per una matinal, però avui, el gel era força dolent. Lo millor, que no hi ha hagut les aglomeracions tipiques en aquesta via de cada cap de setmana.

Cap al cotxe a menjar una mica i cap a casa. Potser ha estat la última sortida de gel d’aquesta temporada. O no.....

Barrosa: Arapahoe III/4 130 m i Océano Pacífico III/3+_4 120 m

4 de març de 2011

Després de passar la nit al refu de Pineta, on ha nevat tímidament durant la nit i han caigut uns 5 cm de neu nova, ens dirigim en Pep, en Salvador, l’Àlvar i jo cap a la vall de Barrosa. Avui faré cordada amb l’Àlvar i tot que els plans dependran del què trobem lliure, jo ja sé què no farem. En Salvador i en Pep ja tenen en ment fer Espluca, que els va quedar pendent la ultima sortida.

Al parking només un cotxe i s’estan equipant encara. Bé. Pugem la pista fins que s’acaba just a les obres que estan fent al riu i primer camp a través i després seguint la pista, arribem sota les primeres vies. Ens separem, nosaltres cap a Oceano, però la cordada que ens precedeix hi acaba d’arribar. És just, ell matinen més, ells trien via, o sigui que obrim traça fins a l’esperó rocós just al costat d’Océano i enfilem amunt a buscar Arapahoe. Neu per sobre dels genolls i encara neva una mica, cosa que dóna un ambientasso a la zona. Tot i haver consultat la previsió i al guarda del refu, que ens diu que pels allaus no patim, les petites purgues de neu nova que van per l’encaixonada via, sempre neguitegen. Però la quantitat de neu caiguda és poca, així que no cal patir.

Mentre l’Àlvar s’acaba d’equipar, vaig obrint trinxera fins on comença la via i munto una reunió amb un parell de friends. La via es veu molt maca. Potser més encaixonada que Espluca, i dreta al seu segon llarg. El primer llarg és el menys dret, i està força tapat per la neu. Avui no dono opcions: tira primer l’Àlvar i jo em reservo pel segon llarg, que serà el bo!! Primer llarg sense complicacions, un parell de ressaltets de gel i no gaire res més. Reunió a la dreta sobre bolts.

Deixem les motxilles a baix per anar ràpid que la via tampoc és massa llarga. Pujo ràpid el primer llarg, pispo cargols i material i enfilo amunt. Per la banda dreta veig un bolt que aprofito i a partir d’aquí a negociar amb un gel força sec i crostós. Trams ben verticals al terç superior del llarg i reunió sobre bolts a l’esquerra. En teoria, hi havia una placa reflectant per si cal trobar el ràpel de nit (cal recordar que el descens és per la mateixa via i que es fa servir com a descens per altres vies), però algú s’avorria mentre el company devia fer el llarg i s’ha dedicat a gratar tot el reflectant... que cadascú en tregui les seves conclusions. Un cop puja l’Àlvar, em diu que m’he saltat 2 bolts. La veritat és que ni els he vist ni els he trobat a faltar. Amb cargols es protegeix bé.

Fotos: 1 i 2 Àlvar al primer llarg, 3 al segon llarg, 4 i 5 sortint en mixte al tercer llarg

El tercer llarg altre cop per l’Àlvar, primer sobre gel prim, amb menys pendent i després gira a la dreta on s’acaba el gel i toca sortir en mitxe. Pitó per assegurar el pas més compromès i surt per la dreta del bloc empotrat, que té la sortida completament colgada per la neu. Reunió improvitzada en un arbre i jo acabo els deu metres escassos de travessia sobre neu fins a l’arbre que té el ràpel muntat amb una cadena. Com que anem amb cordes de 60, podem rapelar fins a la primera reunió i d’aqui fins a peu de via.

Fem un mos i anem cap a Océano. La primera cordada tot just surt de la segona (o primera, depen de com ho hagin fet) reunió. Una altra cordada espera a la primera reunió. Com que la via és ample i ja es fa tard, tirem amunt fins a la primera reunió, a l’esquerra. Obre l’Àlvar, un primer llarg força mantingut però sense ser vertical del tot. La primera cordada ja està força amunt, i la segona està ja començant a sortir de la seva segona reunió, així que pujo. Arrivo a la R, recupero cargols i dissipadores. A la cordada que ens precedeix no els importa que passi per la seva dreta, així que em salto la reunió i avanço metres fins a apurar la corda. Munto reunió sobre cargols i avalakov. Mentre puja l’Àlvar, parlo amb la cordada del costat, que són Valencians, i al final, decidim que ells tiren amunt i nosaltres, com que ja pel que queda de via, que sembla que perd interès, tirarem avall.

Aqui un video de l'Àlvar fent el primer llarg a tota pastilla

Ràpels sobre avalakov. Baixem fins a la primera reunió. A la segona ja hi ha en Salvador i en Pep, que decideixen no tirar més amunt. Quan recuperem les cordes, una es queda trabada. Merda. Impossible fer-la baixar. Després de mitja hora estirant i maleint, quan ja m’equipo per tornar a fer el llarg, arriben els valencians que ens desfan el merder.. sembla que s’havia fet un nus i s’havia encallat en un dels avalakov. Gràaaaaaacies.

Jo mateix acabant el primer llarg d'Océano

A mi se’m fa estrany que una via tant popular i amb 3 reunions en els primers 60 metres, no tingui cap reunió en la part superior de la via i hagis de rapelar sobre avalakovs. Ei cap problema, sempre fan por, però aguanten. Ara, o no vam trobar les reunions o simplement no hi són.

Ja a terra, comentem la jugada i tirem avall cap al refu, abans però anirem a veure com estan les vies per demà: boca sud, res escalable. Cólera de Dios, que era el meu objectiu, amb poc gel, només apte pels valents. Jo és clar, passo. Boca nord: molta neu, suposem que la dorada estarà bé, o sigui que ja tenim feina per l’endemà.